Encara els nervis son massa evidents. Aquest nou Camí se m'està fent dur. He intentat esmorzar però en prou feines he menjat res. Això no és bo.
He començat el camí d'avui direcció Santa Eulàlia de Riuprimer. Sabia que seria un dia complicat queda molt i vaig canviar una mica (el primer dubte, cap a la carretera) i no va tardar massa.
Vaig agafar una comarcal que després d'una llarga pujada, molt llarga, d'aquestes que no s'acaben mai però que quan ja no pots més resulta que només queden ... Un repetxó més. Fet aquest, baixada fins Artés, cap Avinyó i fent camí fins a Manresa.
Mort, havia de buscar el Camí per pujar a Montserrat. Per a qui, per allà o per més enllà. Estic tocat. Solució: arribo fins a Monistrol i agafo el cremallera.
Ja a dalt, content, però em comencen a sortir tots els "yuyus". Cansat, sol, més cansat, encara queda molt... A la tarda i a l'oficina de la Pastoral ja em donen un llit. Estic tot sol en un edifici de dos o tres plantes i a més a les 19,30h tot tancat.
Que faig: respirar fons perquè sinó torno a casa. Moment difícil per a mi i complicat. Si segueixo és fins el final. O bé ara és el moment de posar peu a terra i...deixar-ho estar.
Vaig a sopar a l'hotel però no menjo res. Fins i tot el vi no entrava. La boca seca. Mal estar general...és a dir, sensació de piltrafa i pensament de que ja he acabat.
Vaig a dormir, malament però descanso una mica. A les 7,15h el sol estava sortint de nou. La vista meravellosa. Aquell moment, val la pena. Plenitud, naturalesa, immensitat, tendresa, recolliment, majestuositat donava aquella imatge. I amb dificultat però anem endavant
No hay comentarios:
Publicar un comentario